diumenge, 18 de febrer del 2018

Revolució dels somriures?

Aquest cap de setmana s'ha esdevingut la V Olimpíada filosòfica de Catalunya on alguns dels alumnes més brillants del nostre país han defensat les seves dissertacions al voltant d'una pregunta: "Creus que tota revolució pressuposa una utopia?" Ha estat un autèntic plaer poder escoltar aquests jove talent i una esperança per una societat que a dia d'avui, en plena societat de la informació i del coneixement, es troba dejuna de tot pensament.

Deixant de banda la polèmica entorn d'un concepte tan controvertit com el de "revolució" i un altre tan evanescent com el d'utopia, voldria destacar que aquest grupet d'alumnes van estar d'acord en afirmar que el "procés" que ha viscut Catalunya (la mal anomenada "revolució dels somriures") no ha tingut un caràcter revolucionari perquè no ha estat l'aixecament del poble contra els seus opressors. 

Parlar d'aixecament del poble no necessàriament ens ha de remetre a un acte perpetrat amb violència, ans el contrari, si en alguna cosa estem d'acord tots és que de violència per part nostra no n'hi ha d'haver i ningú la vol. Però el que sí hi ha d'haver és la dignitat i la valentia de desobeir lleis injustes. La independència no ens la regalarà ningú, ni ens hi conduirà cap flautista d'Hamelín.


Volem la independència, sí o no? Podem deixar per després el dibuix precís de la utopia (la República catalana lliure i sobirana), però si no estem disposats com a poble a fer un acte lliure i sobirà de trencament o ruptura pacífica amb el Règim del 78 (del qual forma part tota l'estructura actual de partits que desgoverna a Catalunya) difícilment podrem aconseguir-la.

El poble només té el poble.

Guanyarem !!*!!   

dimecres, 14 de febrer del 2018

La política, o la fas o te la fan: Recuperem la iniciativa !!*!!

Aquesta setmana, en el dia de l'amor i de l'amistat, m'he reunit amb uns bons amics i hem tingut una xerrada apassionant de més de 4 hores analitzant la situació política del nostre país i de la nostra societat. Feia dies i setmanes que teníem tenses discussions sobre el tema i avui hem aconseguit finalment apropar posicions arribant als quatre següents punts d'acord:
1 - És tan ingenu donar crèdit a una teoria de la conspiració com al relat oficial de qualsevol aconteixement en la mesura que no analitzem críticament els arguments a favor i en contra per nosaltres mateixos, perquè aleshores ens limitem a fer actes de fe. I creure gratuïtament en una interpretació dels fets és tan legítim o il.legítim com creure en la contrària. Cal analitzar, per tant, críticament les dades i jutjar-ho tot per un mateix.
2 - No podem descartar a la lleugera la teoria de la conspiració perquè hi ha força indicis que apunten cap a ella. Si, malgrat tot, algú vol estalviar-se de fer judicis d'intencions, pot prescindir-ne perfectament i limitar-se a constatar que hi ha hagut durant els darrers 40 anys una simbiosi ininterrompuda entre el Règim neofranquista del 78 i la política catalana, incloent la política processista d'aquests darrers 10 anys. N'hi ha prou, en efecte, amb constatar això per adonar-se que, si hom vol la independència de Catalunya, no pot seguir confiant en els mateixos polítics que ens han dut fins aquí perquè, en la mesura que hi confiem, continuarem obtenint els mateixos resultats: la retroalimentació de neofranquisme i processisme per tal que res canviï i que tot continuï igual.
3 - Cal diferenciar entre "administració" i "política", i notar que la política de partits és pura administració sense política. No hi ha cap partit ni líder polític que estigui disposat a fer política, l'únic que volen és administrar els recursos públics. Els partits són, per dir-ho així, com les ETT's: agències de col.locació que posen a sou a persones que treballin pel seu propi interés. És a dir, els polítics busquen sou i cadira, no els interessa res més. Hem de preguntar-nos, per tant, què hauríem de fer per tal de recuperar la política com a eina indispensable de transformació social.
4 - Som una societat colonitzada (no globalitzada) i hem de preguntar-nos, per tant, si és possible i com és possible descolonitzar-nos del genocidi mental que al llarg dels darrers 300 anys el Regne de Castella ha perpetrat sobre nosaltres els catalans. No està clar que el poble català vulgui descolonitzar-se, és a dir, globalitzar-se perquè, en el fons, continua pensant amb paràmetres españols. Tenim 2 milions de vots "processistes" i cal determinar quin percentatge d'aquests 2 milions és realment independentista. No és creïble que hi hagi 2 milions de persones completament estúpides que s'hagin deixat enganyar, hi ha hagut molts votants que s'han disfressat d'independentistes però que en realitat no volen la independència, sinó que utilitzen el Procés com a mesura de pressió per aconseguir un nou encaix amb el seu Estat colonitzador.


Com veieu, la Resistència Independentista Catalana (RIC) no deixa a ningú indiferent i està aconseguint provocar forts debats a la nostra societat. Genera rebuig en el sector processista, però al mateix temps obliga d'una forma o d'una altra a les persones no dogmàtiques i que no viuen del Procés a reconèixer que genera qüestions que no podem eludir sotmetre a la nostra consideració racional. I aquest és l'objectiu principal de la Resistència, precisament, retornar la possibilitat de pensar la política a una societat que s'havia oblidat d'aquesta gran veritat: "la política, o la fas o te la fan". Durant massa anys hem deixat que ens facin la política confiant amb suposades "jugades mestres" d'aquells que han volgut aplicar una política lampedusària consistent a fer creure que es treballa molt per aconseguir que canviïn les coses mentre que en realitat es deixa tot tal com està. És massa ingenu creure que ha estat el poble qui ha dirigit als polítics durant tots aquests anys. El poble va mostrar capacitat d'iniciativa el 2009 amb les consultes d'Arenys de Munt, però la va cedir tota als partits polítics. Ara cal que el poble torni a recuperar la iniciativa per poder avançar.
Estem disposats a ser líders de nosaltres mateixos per generar, des d'abaix, aquest canvi en la societat que fa anys que anhelem veure? Estem disposats a abandonar la comoditat de ser guiats per líders de palla per fer, des d'abaix, la independència de Catalunya que fa anys que desitgem i que el Procés (com ara ja és manifest) no ens ha donat ni ens donarà mai? Volem realment la independència de Catalunya o ens conformaríem amb la possibilitat de negociar un nou encaix amb España si aquest abandonés el seu caràcter repressor i adoptés un tarannà dialogant? Independència o cants de sirena? Ha arribat l'hora d'enfrontar-nos a les grans preguntes per prendre decisions sobre la nostra vida com a poble i com a societat, i començar a actuar ja !!*!!