1-O: Del "Dia del Caudillo" al "Dia del Referèndum trampa", o la humiliació permanent del poble català traïcionat pels seus dirigents polítics

Un any després del FALS referèndum organitzat per l'aleshores president de la Generalitat Carles Puigdemont, cal retrocedir a aquesta data per revisar què va suposar l'exercici de l'autodeterminació que suposadament va dur a terme aquell dia el poble de Catalunya i preguntar-nos: 1) si és cert que els catalans i les catalanes hem perdut la por, com cridàvem els darrers anys d'aquest llarg i cada cop més fatigós procés polític mal anomenat d'independència ("Uh, oh, no tinc por!"), o si pel contrari quan ens adonem que per aconseguir la independència cal estar disposats a fer quelcom més que una "revolució dels somriures" aleshores descobrim que ens falta el coratge necessari i que no n'estem disposats; i 2) si és cert que ha estat el poble el que ha guiat als polítics per aquest llarg trajecte cap a ninguna part, o més aviat a l'inrevés han estat els polítics autoanomenats "independentistes" aquells qui han guiat el poble a fer-se l'hara-kiri fins a la lamentable situació de descomposició actual (tal qual com en el conte dels germans Grim el flautista d'Hamelín aconsegueix que les rates el segueixin gràcies a la seva encantadora melodia fins al riu on no trobaran res més que el seu ofegament vital).

Va ser mèrit de la Resistència Independentista Catalana (RIC) haver-nos fet posar la nostra atenció sobre l'estranya coïncidència que suposa el fet que la data escollida per Carles Puigdemont per a la celebració del referèndum d'autodeterminació de Catalunya fos la mateixa en què l'any 1936, en una solemne cerimònia celebrada a la seu de la Capitania General de Burgos, el recentment nomenat "Generalísimo" Francisco Franco va ser investit pels seus alts comandaments de l'exèrcìt golpista "Jefe del Gobierno del Estado, mientras dure la Guerra civil", títol que finalment va ostentar durant els 40 anys que va durar tota la seva llarga dictadura, al llarg dels quals l'1 d'octubre va ser conmemorat oficialment com el dia de la "Exaltación de Franco a la Jefatura del Estado" o, altrament dit, "Día del Caudillo". Un cop constatada la coincidència esmentada i fàcilment comprobable en qualsevol llibre d'història, i una vegada deixada enrere la sorpresa majúscula que experimenta qui disposa per primer cop d'aquesta informació que curiosament no ha estat filtrada per cap mitjà d'informació oficial, sembla lògic començar a sospitar que l'estranya coincidència no sigui tan estranya ni encara menys casual. Perquè, si es tractés d'una casualitat, no seria sensat pensar que els nostres dirigents polítics de l'any passat, aleshores encapçalats per Puigdemont i Junqueres (avui dia herois nacionals per les seves respectives condicions d'"exiliat" i "pres polític"), haurien fet esment de la mateixa per tal de deixar constància que la coincidència era purament casual i forçada per l'apretada agenda política que feia inviable la celebració del referèndum en qualsevol altra data del calendari post 11-S? I si, pel contrari, no es tracta d'una casualitat sinó d'una coincidència premeditada, no seria lògic pensar al seu torn que els governants haurien d'haver donat alguna explicació al poble, com per exemple que s'havia escollit aquella data amb l'objectiu de transformar el que durant el nostre fosc passat havia estat una celebració de caràcter feixista en un dia dedicat a la democràcia i a l'exercici de la llibertat? La realitat és, però, que els nostres dirigents polítics no van fer cap esment d'aquesta coincidència, i si afegim aquest silenci eixordador al fet que els catalans i les catalanes vam ser apalliçats l'1 d'octubre de l'any passat per dipositar a les urnes un mandat democràtic que finalment ha estat olímpicament ignorat per aquells mateixos que ens van convocar a les urnes, tot plegat ens dóna dret a sospitar, com dèiem, dels qui van organitzar el referèndum en una data de tan infausta memòria i que, al capdevall, ha donat lloc a un resultat tan infaust.

És des d'aquesta sospita sobre l'elit política catalana que porta governant ja més de 40 anys, des de la FALSA transició española de la dictadura a la democràcia, que crec necessari plantejar els dos interrogants que he formulat més amunt. Perquè un any després dels aconteixements hauria de ser ja evident per qualsevol que hi vulgui veure que el referèndum d'autodeterminació que es va celebrar l'1-O de 2017 va ser un ENGANY monumental.  Però cal avui dia una enorme gosadia per poder afirmar una flagrant evidència com aquesta, perquè resulta que quan algú s'atreveix a fer-ho, com és el meu cas, em titllen d'ingenu per haver cregut que aquell referèndum anava de veritat. El més curiós de tot és que el 27-O, una vegada efectuada la segona FALSA Declaració Unilateral d'Independència posterior al referèndum (recordem que la primera va tenir lloc el 10-O, quan Carles Puigdemont va suspendre la DUI sense ni tan sols haver-la realitzada) jo mateix vaig parlar amb alguns dels que actualment em titllen d'ingenu perquè els vaig trucar per felicitar-los i donar-los la meva enhorabona per la independència del nostre país que s'acabava de proclamar d'acord amb el mandat de les urnes i que ens havíem guanyat a pols després de gairebé 10 anys del llarg i fatigós "Procés" que ara per fi podíem dir que ja s'havia acabat. Doncs bé, quan hi vaig parlar cap d'aquestes persones que actualment em fan sentir com un eixalabrat i un desagraït envers els nostres governants, que han fet tants esforços i sacrificis per aconseguir que arribéssim on som actualment i als quals jo exigeixo (per descomptat, sense cap esperança de ser escoltat) que facin efectiu el mandat del poble del passat 1-O, cap d'aquestes persones em va considerar un ingenu quan els vaig felicitar per la llibertat que acabàvem d'assolir i totes (a excepció, potser, d'una que em va dir que no s'ho acabava de creure i que seria l'única amb el dret de titllar-me actualment d'ingenu) em van respondre amb la mateixa sensació de felicitat dient-me: "I ara, a esperar les ordres per defensar la República!". Després d'això, ja sabem què va passar: En comptes de baixar la bandera espaÑola i publicar immediatament al DOGC la DUI per tal que fos efectiva abans de l'entrada en vigor de l'article 155, el nostre govern se'n va anar de cap de setmana deixant que el poble celebrés una FALSA independència i permetent que, a partir del dilluns següent, l'Estat español ens deixés fins i tot sense autonomia. A partir d'aquí va començar el vergonyós espectacle que hem viscut al llarg d'aquest darrer any on el poble és conscient d'estar visquent en una gran mentida, però al mateix temps pretén enganyar-se a si mateix intentant convèncer-se de que aquells qui han traïcionat la seva voluntat democràtica són en realitat màrtirs represaliats i exiliats per un Estat ferotge i repressor que amb el seu desproporcionat ús de la força i la seva negativa a reconèixer el dret a l'autodeterminació dels pobles ni tan sols hauria de formar part de la UE. És com quan estàs veient una pel·lícula molt molt dolenta i tu com a espectador t'esforces per ficar-te a la pell dels personatges per tal de sentir com si la FICCIÓ fos realitat.

La FARSA del "Procés" ja fa molts anys que dura, però el vergonyós espectacle comença amb les dues FLASES DUI's del passat octubre que acabo de recordar i amb la deserció de tot el govern renunciant a les seves funcions i deixant al poble amb pilotes, per dir-ho clar i català. I així veiem com una part del govern marxa de vacances pagades per Europa i s'autoanomenen "exiliats" i una altra part se'n va a Madrid a entregar-se a la FALSA justícia del país estranger del qual suposadament t'acabes d'independitzar.  

Potser ja va sent hora que comencem a psicoanalitzar-nos com a poble per entendre com podem deixar-nos enganyar d'aquesta manera pels nostres governants, d'aquesta manera iniciaríem un altre "procés" igual de llarg o més que el que ens ha portat a l'actual carreró sense sortida, però amb l'esperança de recórrer el camí invers per trobar la sortida que des d'un bon començament (amb les consultes d'Arenys de Munt de 2009) estàvem desitjant trobar.

La roda de hàmster de la gàbia processista

Un any després de les fictícies "Lleis de Transitorietat Jurídica" val la pena posar atenció a les paraules del nostra flamant president per adonar-se de quina pasta estem fets les catalanes i els catalans com a poble: pasta de moniato.

"El poble de Catalunya ens vam autodeterminar l'1O, per això faig una crida a dialogar i acordar un referèndum pactat amb l'Estat amb la finalitat que poguem exercir el dret d'autodeterminació."
(Quim Torra, Conferència històrica del 4/9/18 al TNC)

Un nen de 2 anys és capaç de comprendre l'insult a la intel.ligència que constitueixen aquestes paraules, però en canvi el poble de Catalunya encara no n'és capaç. Som un poble completament domesticat que accepta conviure amb la humiliació permanent i la derrota, i per això sortim cada 11 de setembre a tirar-nos floretes i a bramar contra España per netejar-nos la consciència després de tanta imbecilitat.

De debò que no us canseu de ser com hàmsters corrent per una roda a dins d'una gàbia custodiada per aquells que de forma perversa afirmen que treballen cada dia per poder-nos-en alliberar?

Educar vol dir ensenyar a pensar per ser lliure, no instruir per entrar al mercat de treball

Acabar un curs de Filosofia de Batxillerat i que els alumnes et despedeixin amb un sorollós aplaudiment recompensa tot l'esforç invertit en ells i et fa recobrar la fe en l'ésser humà. La Filosofia agrada i especialment agrada als adolescents, perquè encara no estan tan domesticats com per no atrevir-se a qüestionar el pensament de la majoria. Jo educo als meus alumnes, no els adoctrino ni els instrueixo. Instruir vol dir transmetre coneixements als alumnes per tal que aquests puguin entrar al mercat de treball, convertint-se en una peça més de l'engranatge de la gran maquinària capitalista. Educar vol dir ensenyar a pensar per ser lliure i poder participar amb responsabilitat en els res pública, els afers de la polis que ens afecten a tots els qui hem assolit la majoria d'edat. Jo educo, no adoctrino ni instrueixo. O sigui, educo des del mateix esperit de Mark Twain, qui presumia de que l'escola mai no havia interferit en la seva educació particular. És a dir, jo animo als meus alumnes a pensar per sí mateixos i a qüestionar tot allò que han après a casa, a l'escola i a la societat en general, incloent allò que jo mateix els hagi pogut explicar. I si un grup d'adolescents senten la necessitat d'agraïr a aquell mestre que els ha ensenyat a dubtar filosòficament de tots els "coneixements" que se'ls ha transmés al llarg de la seva vida aplaudint-lo i ovacionant-lo de manera totalment espontània és perquè veuen els adults completament mesells davant de les veritats establertes i no volen ser com ells quan siguin grans. Emmiralleu-vos, doncs, adults, en els vostres fills en la mesura que saben veure en la Filosofia la millor aliada per guanyar la llibertat!

La independència de Catalunya com a regeneració democràtica: un nou partit per acabar amb la partitocràcia?

La Resistència Independentista Catalana fa un pas més i constitueix un nou partit polític (Directe 68) com a mitjà per assolir la majoria representativa independentista necessària per poder fer allò que els partits processistes no han fet quan tenien l'obligació pel compromís de fer-ho que havien assolit amb els seus electors el 27S de 2015 i i el "mandat democràtic" emanat de les urnes en el Referèndum vinculant d'autodeterminació de l'1O del 2017, que es va dur a terme sota una pluja de cops de porra no gens simbòliques amb la certesa que si aguantàvem els pals arribaríem a la DUI i la consegüent proclamació d'una República real i efectiva, és a dir, no-simbòlica.

Que els polítics escollits el 27S de 2015 en el que havia de ser "el vot de la nostra vida" ens hagin robat la nostra voluntat sobirana de constituir-nos en un país independent expressada a les urnes de l'1O és, doncs, l'escàndol més gran de la història recent de Catalunya. I en aquest context, penso que és motiu d'alegria i celebració la constitució de Directe 68 com a nou partit polític i com a únic partit (ara ja ho sabem) vertaderament independentista de tot el panorama partitocràtic català. Penso que la notícia és, en efecte, un motiu per estar molt contents, perquè per primer cop des de la traïció al poble del 27O tornem a tenir esperances de poder assolir la independència de Catalunya en la mesura que la majoria de la seva ciutadania ho continuï volent així.

Dit això, i sense ànim de convertir-me en un "aiguafestes", vull afegir que em preocupa no saber com redimonis serà possible assolir democràticament la independència insertant-se en els mecanismes d'un sistema essencialment antidemocràtic i podrit en el qual es fa difícil parlar d'una traïció a la voluntat democràtica del poble, donat que aquesta voluntat democràtica no existeix com a tal en la mesura que el poble delega el seu poder en uns "representants" que no tenen cap obligació legal, si bé sí moral, de complir les seves promeses.

No crec en les veritats absolutes, però si n'hagués de dir alguna crec que diria aquesta: "El poder corromp, i corromp inevitablement". Per tant, i per ser conseqüents, penso que el nou partit de la Resistència s'haurà de caracteritzar per alguna cosa més que la de fer ostentació de bona voluntat i la determinació inconfusible de fer la DUI una vegada assolida la majoria parlamentària de 68 escons necessària per a poder dur-la a terme. Tots recordem la frase d'Oriol Junqueres dient als seus potencials electors: "Doneu-me 69 diputats i declaro la independència demà mateix", i tots sabem per tant avui dia que Oriol Junqueres era un mentider consumat. A la Resistència estem posant en evidència als mentiders dia sí i dia també. Ara bé, destapar l'engany i la mentida del Procés és una raó suficient per depositar la confiança en aquells qui destapen l'engany i la mentida. Com podem esperar que uns ciutadans desenganyats i farts de tantes promeses incomplertes tornaran a confiar en algú esperant que compleixi les seves promeses? Bé podria ser, que no és el cas, que aquests qui destapen l'engany i la mentida ara vegin la seva oportunitat per agafar protagonisme i aconseguir el seu tros de pastís del diner públic que els oligarques que ens desgovernen es reparteixen diàriament a costa del poble. Com dic, sé perfectament que aquest no és el cas perquè conec de primera ma els membres de la Resistència i sé que, igual que jo mateix, són gent honorable i de bona fe que l'únic que volen és alliberar el nostre país del jou español i de l'oligarquia botiflera que actualment no ens representa. Ara bé, com deia fa un moment,"el poder corromp, i corromp inevitablement". Per això crec sincerament que el nou i únic partit indepdentista català que aquests dies acaba de néixer ha de tenir en compte aquesta veritat absoluta i curar-se amb salut a l'hora de pretendre guanyar-se la confiança de la gent.

Cal deixar ben clar que no estem aquí per ocupar cadires fent promeses a la gent que apostem per una nova forma de fer política que tombi els actuals sistemes de govern representatius i aspiri a construir una nova societat realment democràtica en la qual, com a mínim, hi hagi:

1- la possibilitat ciutadana de revocar els mandats si els polítics no compleixen amb el seu programa;

2- limitació de sous en els càrrecs d'acord amb els salaris establerts de la gent del carrer i la renúncia explícita a les dietes assignades;

3- l'obligació de deixar els escons buits en cas de no obtenir la majoria absoluta necessària per fer la DUI o de no ser decisius per obligar a la resta de partits processistes a fer-la, deixant clar així (amb la renúncia del sou corresponent) que en cap cas s'estarà disposats a contribuir a seguir marejant la perdiu durant 4 anys més en una nova legislatura de caràcter autonomista.

Si el que es pretén es declarar la independència de forma directe un cop assolits els 68 escons, no crec que hi hagi cap inconvenient en incloure aquests dos elements en els estatuts del partit per tal de no deixar el més mínim espai al dubte que aquest que es proclama és de fet l'únic objectiu del nou partit.

L'honorabilitat i la bona fe no són equivalents a la santedat i a la incorruptibiltat. Insisteixo: l'ésser humà és un ésser corruptible per naturalesa, i l'exercici del poder el corromp inevitablement. És obligació, per tant, de tota aquella persona honorable i de bona fe que aspira a exercir-lo establir un cordó sanitari entorn seu per garantir que no caurà en la temptació de corrompre's, de la mateixa manera com Ulisses va ordenar als seus mariners que el lliguessin al màstil del seu vaixell per tal d'evitar caure en la temptació de saltar rendint-se als bells i encisadors cants de sirenes.

El nom del partit, en efecte, diu molt de la finalitat que es persegueix amb ell, però no és suficient per guanyar-se la confiança de la gent. Com diu en David Raventós, la cara visible d'aquest projecte: "Directe 68 neix per substituir els partits hereus del franquisme i que, primer amb l'autonomisme i ara amb el processisme, ens mantenen esclaus, ens enganyen, ens fan fer referèndums que no calen, fan falses declaracions d'ndependència, permeten que ens peguin i després diuen que tot era simbólic i de broma, que tot era polític o que es van equivocar". Davant d'aquest engany permanent, doncs, "Directe 68 és l'eina imprescindible per arribar a la Llibertat nacional de Catalunya". El nom, per tant, és tota una declaració d'intencions del nou partit, però la gent n'està més que farta de declaracions d'intencions. "Esquerre Republicana de Catalunya" no és també una declaració d'intencions? I què té d'esquerres aquest partit, què té de republicà, més enllà d'una retòrica buida que ens manté atrapats en un règim monàrquic, retrògrad i conservador al servei d'una oligarquia capitalista? No és "Partit Socialista de Catalunya" una declaració d'intencions? No és "Catalunya Sí Que Es Pot" una declaració d'intencions? No era "Junts x Sí" una declaració d'intencions? Però la gent vol fets i no paraules, i està absolutament cansada de declaracions d'intencions. Proposo, per tant, que el nou partit establexi un cordó sanitari al seu voltant que el curi en salut abans de contagiar-se d'aquesta olor de podrit que caracteritza a la política catalana, tot garantint als seus potencials electors el compliment del seu programa sense necessitat d'entregar-li una confiança cega que a dia d'avui ja sabem que no porta enlloc.

Enhorabona a tots els catalans per aquesta nova esperança que actualment se'ns obre amb Directe 68. Entre tots i totes ho podem fer possible.

Visca Catalunya Lliure !!*!!

La trampa del llenguatge: "Democràcia" o "Sistema de govern representatiu"?

El poder avui dia no està en el poble, està en els representants, que com deia Rousseau no són representants, sinó cabdills. En la mesura que el poble no participa en la constitució de les lleis no hi ha democràcia. Ens han fet creure que l'essència de la democràcia és el vot, i és mentida. Qualsevol sufragi és fàcilment manipulable si tens els recursos mediàtics necessaris per determinar el vot de la gent. Despertem ja o continuem amb el lliri a la ma seguint als flautistes que ens condueixen dia rere dia cap al nostre ofegament?

https://www.youtube.com/watch?time_continue=3&v=k8vVEbCquMw

És hora doncs, de deixar de caure en la trampa del llenguatge i començar a anomenar a les coses pel seu nom: No vivim en democràcies, vivim en repúbliques (o monarquies) de govern representatiu. Quina diferència hi ha entre un sistema i l'altre? Vet aquí les principals: En una democràcia es governa per sorteig, en el nostre sistema pervers els governants assoleixen el poder mitjançant unes eleccions; en una democràcia el poble exerceix el poder, en el nostre sistema el poble cedeix el poder; en una democràcia els governants tenen l'obligació de complir, en el nostre sistema els anomenats representants poden fer el que volen deixant totes les seves promeses sense complir; en una democràcia els governants estan sota la sospita permanent, en el nostre sistema els representants polítics s'alimenten de la confiança cega dels seus electors. Per últim, en una democràcia hi ha deliberació i intercanvi d'opinions entre la població, mentre que en el nostre sistema els nostres representants es mantenen en el poder gràcies a la polarització de la població. 

https://www.youtube.com/watch?v=UoP_mSIHqTY

Despertem ja o ens resignem a ser tractats com a nens petits o, millor dit, com a xaiets?

Revolució dels somriures?

Aquest cap de setmana s'ha esdevingut la V Olimpíada filosòfica de Catalunya on alguns dels alumnes més brillants del nostre país han defensat les seves dissertacions al voltant d'una pregunta: "Creus que tota revolució pressuposa una utopia?" Ha estat un autèntic plaer poder escoltar aquests jove talent i una esperança per una societat que a dia d'avui, en plena societat de la informació i del coneixement, es troba dejuna de tot pensament.

Deixant de banda la polèmica entorn d'un concepte tan controvertit com el de "revolució" i un altre tan evanescent com el d'utopia, voldria destacar que aquest grupet d'alumnes van estar d'acord en afirmar que el "procés" que ha viscut Catalunya (la mal anomenada "revolució dels somriures") no ha tingut un caràcter revolucionari perquè no ha estat l'aixecament del poble contra els seus opressors. 

Parlar d'aixecament del poble no necessàriament ens ha de remetre a un acte perpetrat amb violència, ans el contrari, si en alguna cosa estem d'acord tots és que de violència per part nostra no n'hi ha d'haver i ningú la vol. Però el que sí hi ha d'haver és la dignitat i la valentia de desobeir lleis injustes. La independència no ens la regalarà ningú, ni ens hi conduirà cap flautista d'Hamelín.

Volem la independència, sí o no? Podem deixar per després el dibuix precís de la utopia (la República catalana lliure i sobirana), però si no estem disposats com a poble a fer un acte lliure i sobirà de trencament o ruptura pacífica amb el Règim del 78 (del qual forma part tota l'estructura actual de partits que desgoverna a Catalunya) difícilment podrem aconseguir-la.

El poble només té el poble.

Guanyarem !!*!!   

La política, o la fas o te la fan: Recuperem la iniciativa !!*!!

Aquesta setmana, en el dia de l'amor i de l'amistat, m'he reunit amb uns bons amics i hem tingut una xerrada apassionant de més de 4 hores analitzant la situació política del nostre país i de la nostra societat. Feia dies i setmanes que teníem tenses discussions sobre el tema i avui hem aconseguit finalment apropar posicions arribant als quatre següents punts d'acord:

1 - És tan ingenu donar crèdit a una teoria de la conspiració com al relat oficial de qualsevol aconteixement en la mesura que no analitzem críticament els arguments a favor i en contra per nosaltres mateixos, perquè aleshores ens limitem a fer actes de fe. I creure gratuïtament en una interpretació dels fets és tan legítim o il.legítim com creure en la contrària. Cal analitzar, per tant, críticament les dades i jutjar-ho tot per un mateix.

2 - No podem descartar a la lleugera la teoria de la conspiració perquè hi ha força indicis que apunten cap a ella. Si, malgrat tot, algú vol estalviar-se de fer judicis d'intencions, pot prescindir-ne perfectament i limitar-se a constatar que hi ha hagut durant els darrers 40 anys una simbiosi ininterrompuda entre el Règim neofranquista del 78 i la política catalana, incloent la política processista d'aquests darrers 10 anys. N'hi ha prou, en efecte, amb constatar això per adonar-se que, si hom vol la independència de Catalunya, no pot seguir confiant en els mateixos polítics que ens han dut fins aquí perquè, en la mesura que hi confiem, continuarem obtenint els mateixos resultats: la retroalimentació de neofranquisme i processisme per tal que res canviï i que tot continuï igual.

3 - Cal diferenciar entre "administració" i "política", i notar que la política de partits és pura administració sense política. No hi ha cap partit ni líder polític que estigui disposat a fer política, l'únic que volen és administrar els recursos públics. Els partits són, per dir-ho així, com les ETT's: agències de col.locació que posen a sou a persones que treballin pel seu propi interés. És a dir, els polítics busquen sou i cadira, no els interessa res més. Hem de preguntar-nos, per tant, què hauríem de fer per tal de recuperar la política com a eina indispensable de transformació social.

4 - Som una societat colonitzada (no globalitzada) i hem de preguntar-nos, per tant, si és possible i com és possible descolonitzar-nos del genocidi mental que al llarg dels darrers 300 anys el Regne de Castella ha perpetrat sobre nosaltres els catalans. No està clar que el poble català vulgui descolonitzar-se, és a dir, globalitzar-se perquè, en el fons, continua pensant amb paràmetres españols. Tenim 2 milions de vots "processistes" i cal determinar quin percentatge d'aquests 2 milions és realment independentista. No és creïble que hi hagi 2 milions de persones completament estúpides que s'hagin deixat enganyar, hi ha hagut molts votants que s'han disfressat d'independentistes però que en realitat no volen la independència, sinó que utilitzen el Procés com a mesura de pressió per aconseguir un nou encaix amb el seu Estat colonitzador.

Com veieu, la Resistència Independentista Catalana (RIC) no deixa a ningú indiferent i està aconseguint provocar forts debats a la nostra societat. Genera rebuig en el sector processista, però al mateix temps obliga d'una forma o d'una altra a les persones no dogmàtiques i que no viuen del Procés a reconèixer que genera qüestions que no podem eludir sotmetre a la nostra consideració racional. I aquest és l'objectiu principal de la Resistència, precisament, retornar la possibilitat de pensar la política a una societat que s'havia oblidat d'aquesta gran veritat: "la política, o la fas o te la fan". Durant massa anys hem deixat que ens facin la política confiant amb suposades "jugades mestres" d'aquells que han volgut aplicar una política lampedusària consistent a fer creure que es treballa molt per aconseguir que canviïn les coses mentre que en realitat es deixa tot tal com està. És massa ingenu creure que ha estat el poble qui ha dirigit als polítics durant tots aquests anys. El poble va mostrar capacitat d'iniciativa el 2009 amb les consultes d'Arenys de Munt, però la va cedir tota als partits polítics. Ara cal que el poble torni a recuperar la iniciativa per poder avançar.

Estem disposats a ser líders de nosaltres mateixos per generar, des d'abaix, aquest canvi en la societat que fa anys que anhelem veure? Estem disposats a abandonar la comoditat de ser guiats per líders de palla per fer, des d'abaix, la independència de Catalunya que fa anys que desitgem i que el Procés (com ara ja és manifest) no ens ha donat ni ens donarà mai? Volem realment la independència de Catalunya o ens conformaríem amb la possibilitat de negociar un nou encaix amb España si aquest abandonés el seu caràcter repressor i adoptés un tarannà dialogant? Independència o cants de sirena? Ha arribat l'hora d'enfrontar-nos a les grans preguntes per prendre decisions sobre la nostra vida com a poble i com a societat, i començar a actuar ja !!*!!