Recuperant la dimensió pragmàtica del pensament filosòfic, menystinguda durant segles davant la ideologització del pensament tecnocientífic modern

Tornem un cop més a la pregunta pel sentit i la utilitat del pensament filosòfic en el món d’avui, aquesta sorprenent pregunta a la que continuament hem de fer front els filòsofs contemporanis, tot i que –des de l’esclat de la present crisi econòmica, com dèia en l'anterior entrada– cada vegada menys, afortunadament. I vull tornar-hi per aclarir que aquesta és una pregunta que va començar a formular-se en un moment molt concret de la història humana, de manera que convindria tractar d’esbrinar quin va ser aquest moment de la nostra història en què l’esmentada pregunta va aparèixer com a símptoma nefast de que la bondat i la necessitat de la Filosofia per a la vida de les persones havia deixat de ser evident als seus ulls, fins al punt de qüestionar-se la pragmaticitat i inclús la raó de ser d’aquesta venerable disciplina. Doncs bé, ja puc avançar des d’ara mateix que aquell moment de la història al qual m’estic referint (moment crucial per entendre la crisi actual del món que ens envolta, una crisi que està lluny de ser merament financera en un món que anteriorment he caracteritzat com a “decadent”) no va ser un altre que aquell que escolarment es considera el tret de sortida de l’època moderna, si bé –amb una mirada un xic més rigorosa– podem considerar més aviat com el tret de sortida del punt més àlgid i intens d’aquesta època, o sigui, els segles XVI i XVII d. C.; uns segles que, des del meu punt de vista, constitueixen al mateix temps un moment determinant en allò que podríem denominar el procés d’alienació de la humanitat occidental en mans de la poderosa i opressora ideologia cientifista, ja que és el moment històric –conegut com a Revolució Científica– en què aquesta ideologia comença a fer acte de presència en les societats humanes o, més ben dit, el moment en què comença de fet a conquerir el poder destituint a la vella ideologia teista que havia dominat als homes i dones al llarg de tota l’època medieval però que, des de feia alguns segles, anava esllanguint lentament la seva influència en la mateixa mesura que creixia i es consolidava el poder econòmic de la forta i emergent classe burgesa, que és la que, fet i fet, ha construït el nostre tecnificat i robotitzat món modern. Així doncs, aquell moment de pugna entre ambdues ideologies alienadores (o sigui, la pròpia de l'Antic Règim i la pròpia de les futures societats industrialitzades) amb la consegüent victòria de la Ciència per damunt de la Teologia és, precisament, el moment històric en què la Filosofia deixà de ser –als ulls de les persones– una activitat pràctica i útil per a la vida tot convertint-se en un pseudo-saber “merament teòric” propi exclusivament de temps passats. El que ens cal comprendre ara és per què va passar això, és a dir: per què el triomf de la Ciència va tenir com a conseqüència inevitable el despreci de la tradició filosòfica, un despreci que des d’aleshores no ha fet sinó aguditzar-se amb el pas dels segles exactament en la mateixa mesura en què el poder de la Ciència s’ha anat consolidant, fins a conduir-nos a la situació actual d’un capitalisme passat de rosca que encara no ha comprès la causa principal del seu fracàs, a saber: el menysteniment social i empresarial dels estudis humanístics en benefici exclusiu del pensament cientificotècnic en el que s’ha cregut fins ara cegament com l’únic tipus de pensament necessari en una societat de mercat, la qual cosa ha portat en definitiva a la humanitat occidental a la fase terminal en la que actualment es troba i de la qual avui dia no ens deixem de lamentar, sense fer no obstant cap pas per superar-la per la senzilla raó que no sabem quin pas donar. Impotència generalitzada davant de la qual no podem sinó extreure la conclusió de que no és la Filosofia la que avui està en crisi (com se’ns ha volgut fer creure des de totes bandes), sinó el propi ésser humà; justament, per haver menystingut durant segles el pensament o la pràctica filosòfica com aquella activitat més específica i idiosincràsica de tota la civilització occidental, que no va nèixer sinó en ella i per a ella.

Doncs bé, el que va passar als segles XVI i XVII (o, més ben dit, allò que en aquests segles es va començar a manifestar amb bastant nitidesa) és molt senzill d’explicar, ja que no és altra cosa que una falsa contraposició teòrica entre dos conceptes que anteriorment, en el seu origen, havien estat units i gairebé indiferenciats, i és que difícilment poden entendre’s desvinculats l’un de l’altre com des dels temps moderns se’ls ha pretès entendre i efectivament se’ls ha malentès. Òbviament, m’estic referint als dos conceptes clàssics de theoria i praxis, que la filosofia contemporània tracta infatigablement de reunir una altra vegada, tal i com ho havien estat antigament. Per això dic que és una falsa desvinculació i contraposició conceptual, perquè –almenys en el camp de la Filosofia, però no només en ella per descomptat– aquesta contraposició no existeix, ja que és del tot impossible parlar d’una activitat teòrica sense finalitat pràctica o d’una activitat pràctica sense finalitat teòrica. Lluny, per tant, de produir-se una oposició entre aquests dos conceptes, el que trobem realment és més aviat una imbricació o interrelació dialèctica entre el saber teòric i l’activitat pràctica de tal manera que l’un porta a l’altra, i l’altra porta a la superació del primer. Tal com dic, això és perfectament aplicable a tots els camps del coneixement humà, i no només en el camp del coneixement filosòfic (al que sovint es titlla de manera injusta de coneixement excessivament “abstracte” o “teòric”), en el sentit que no hi ha absolutament cap discurs teòric que formuli l’home que no neixi d’una necessitat pràctica de la seva vida material, concreta i històrica i que per tant no vagi radicalment i exclusivament dirigit vers la consecució d’una finalitat igualment pràctica i concreta, l’assoliment de la qual modificarà inexorablement les condicions materials inicials de les que partia el seu discurs teòric i, amb això, el discurs teòric mateix. Ara bé, si és cert que això que dic és vàlid per a tots els àmbits del coneixement, també ho és que en el cas del coneixement filosòfic encara ho és més, de tal manera que en ell aquesta imbricació o interpenetració dialèctica entre θεωρια i πραξις és fa màximament evident, fins al punt que el que es produeix aquí en realitat és una absoluta indistinció entre l’una i l’altra, perquè en el saber filosòfic (que no és un saber, sinó –per paradoxal que pugui semblar– una activitat!) el coneixement teòric del seu objecte equival simultàniament a la transformació pràctica del mateix, que no és cap altre que el propi subjecte que filosofa. O sigui, dit en altres paraules: que no hi ha un autèntic (auto)coneixement teòric per part de la subjectivitat humana fins que no es manifesta en una transformació pràctica del propi subjecte cognoscent, la qual cosa comporta una transformació de l'(auto)coneixement inicial del que aquesta subjectivitat partia que, al seu torn, es manifestarà en una nova activitat transformadora del mateix subjecte congnoscent; i així de manera indefinidia, sense que hi hagi la possibilitat de trobar un punt final d’aquest procés del pensar-actuar en què consisteix la vida pràctica de l'ésser humà. Llevat, és clar, que aquest ésser humà abandoni la seva activitat intel·lectual i renunciï a la seva condició de subjecte activament creador de coneixement, conformant-se amb ser un simple i passiu objecte de coneixement. Un abandó i una renúncia que, precisament, són les que s’han produït en la fase actual (i final) del sistema capitalista, fet que explica la incapacitat ja esmentada de la nostra societat per continuar evolucionant. En efecte: sense (auto)coneixement reflexiu o teòric de la subjectivitat humana no hi ha cap activitat pràctica que sigui possible, i sense activitat pràctica (que no hem de confondre amb activitat “productiva”) no hi ha manera possible d’evolucionar individualment ni, encara menys, socialment. I si alguna cosa és característica i definitòria dels temps moderns és precisament la substitució de l’(auto)coneixement reflexiu per part de la subjectivitat humana pel coneixement merament i exclusivament “descriptiu” i “empíric” de la naturalesa o de la societat per part d’un científic racionalment calculador i objectivament observador, així com la consegüent substitució de la praxi vital humana (que implica sempre una deliberació o reflexió filosòfica sobre els fins o els valors que guien la pròpia conducta) per la mera i descarnada producció material del treballador. Lluny d’aquest coneixement fred i calculador de la naturalesa (a dins de la qual s’inclou, per descomptat, el propi home, convertit en un objecte més entre d’altres susceptible de ser controlat i dominat per la tecnociència contemporània) i de la societat (que, seguint el model iniciat per les modernes ciències de la naturalesa, s’estudia en termes naturalistes i cosificadors, buscant unes presumptes “lleis socials” immutables el coneixement de les quals guia suposadament els governs de la poblacions), i lluny d’aquesta producció material descarnada que té lloc a les fàbriques (autèntics camps de treball on l’home alienat de la seva (auto)consciència, és qui s’encarrega de fabricar els mecanismes que seran emprats per part dels poders fàctics per al seu propi domini i control), l’objecte d’estudi de la més reflexiva de les “ciències” humanes que és la Filosofia (juntament amb la Història o la Teoria Literària), no és –com sovint s’ha cregut de manera ingènua, o s’ha volgut fer creure interessadament– cap tipus de realitat metafísica ni cap tipus de sentit transcendent de l’univers entès com a totalitat d’allò que és empíric i real, sinó que el seu objecte és simplement l’home de la vida quotidiana històric, material i concret; és a dir, l’home entès, no com el conjunt de dades empíriques que sobre ell poden positivament i científicament constatar-se, sinó paradoxalment com aquell subjecte que és condició de possibilitat de tota dada positiva i de tota possible i científica objectivitat. I aquesta és, ni més ni menys, la paradoxa que està a la base del coneixement filosòfic i la causa, per tant, de la seva dificultat, això és: que en ell el seu objecte d’investigació –l’home, la vida humana– no es prèn pas com a objecte, sinó com a subjecte. Ara bé, dir que l’home és un subjecte, i no un mer objecte entre d’altres, equival a dir que l’home no és una cosa donada d’una vegada per totes, sinó que és quelcom que està en contínua transformació. I així és, efectivament: l’home no és una cosa, sinó que és un procés, un dinamisme vital que defuig tota cosificació. I quan, a l’antiga Grècia, l’Oracle de Delfos convidava a l’home a conèixer-se a si mateix amb aquelles famoses paraules de Γνωθι Σεαυτόν –o Nosce te ipsum, en llatí– gravades a l’entrada del Temple d’Apol·lo, l’únic que estava fent amb això era convidar a l’home a prendre les regnes del seu destí assumint com a propi aquest seu procés vital transformador per tal de poder conduir-lo a bon port, o –el que és igual– per tal de poder conduir-se a si mateix envers l’eudaimonia o “vida bona” en el si del món exterior en el que es troba visquent, el qual –com ens indicava el clarivident filòsof espanyol José Ortega y Gasset a començaments del segle passat– és tan inseperable de cada home com ho pugui ser el seu propi jo, car el subjecte humà o la vida humana es composa del jo i de la seves circumstàncies. Conèixer-se a si mateix comporta, per tant, conèixer les circumstàncies d’aquest “si mateix”, o sigui, la realitat exterior, que, en tant que formada per altres jos, és una realitat intersubjetiva i històrica, puix que, en tant que formada per altres subjectes, també està en continu procés de transformació. I és així com l’autotransformació possibilitada pel coneixement filosòfic d’un mateix contribueix a la transformació intersubjectiva de la realitat exterior, establint-se una interacció dialèctica entre ambdós pols que és allò que impulsa precisament el desenvolupament històric de l’home en el seu propi procés global de transformació que és descrit justament per la “ciència” històrica, l’altra cara de la mateixa moneda, és a dir, del saber filosòfic la vessant pràctica del qual m’he proposat d’aclarir o –si més no– de reivindicar en aquest blog.

En definitiva, i per anar acabant ja aquesta entrada: El desprestigi social i professional que ha patit i continua patint el gremi filosòfic en el nostre temps és tan sols un símptoma més de la decadència vital que pateix el nostre món i que es manifesta –com dèia unes línies més amunt– amb el menysteniment social i empresarial dels estudis humanístics en benefici exclusiu del pensament científic i tècnic de caràcter positiu, la qual cosa ha conduït justament a la humanitat occidental a la fase terminal en la que actualment es troba perquè ha donat lloc a un món absolutament mecanitzat mancat de tota perspectiva històrica i en el qual, per tant, és impossible marcar-se metes per evolucionar vers una nova etapa històrica i avançar cap a un futur diferent. Em sembla evident que si una persona no té consciència històrica de qui és, d’on ve i a on es troba en un moment determinat, difícilment podrà elaborar algun projecte de futur i decidir a on vol anar, per la senzilla raó de que haurà deixat de ser persona. Doncs això és exactament el que li passa a la nostra societat en tant que societat: a pesar del que pugui semblar per coses tals com les “lleis per la memòria històrica” que puguin haver estat aprovades per determinats governs o la fervent activitat museística de presumpte caràcter històric que trobem per tot arreu, el cert és que el nostre món capitalista està completament mancat de consciència històrica i, per tant, és absolutament incapaç d’elaborar un projecte de futur que el faci avançar. I malgrat totes les aparents apostes que el nostre sistema fa a favor del progrés, el canvi i la innovació, no hi ha dubte de que es tracta d’un sistema completament immovilista que és incapaç de qüestionar-se els seus “fonaments” i que fa, per tant, completament impossible l’evolució vital de la societat. Ara bé, si això és així, haurem d’admetre amb tristesa que el futur de la humanitat es troba avui més que mai en gran perill, car avui –en les nostres societats posthistòriques i neoliberals (que només admeten la regulació del mercat quan està en risc l’interés dels propis capitalistes)– l’actitud crítica, aquesta actitud que des dels seus orígens la Filosofia occidental ha promogut sempre i que tota la filosofia contemporània malda per recuperar, brilla esplendorosament per la seva absència com mai abans no havia brillat. Avui, en efecte, sembla que l’actitud crítica és una relíquia de temps passats, pròpia de segles en els que encara era necessari pensar, però una vegada que les nostres democràcies econòmicament desenvolupades cobreixen –segons se’ns ha vingut dient durant les darreres dècades– totes les demandes i tots els anhels pels quals el pensament històricament havia lluitat, el pensament mateix perd definitivament la seva raó de ser i no li queda cap altra cosa per fer llevat d’evaporar-se. Encara que, això sí, sempre estaran disponibles les exposicions museístiques en les que s’han convertit les tòpiques històries del pensament, per tal que els nostàlgics puguin rememorar aquells temps en què el pensar era l’activitat més sublim i excelça a la que podia aspirar l’ésser humà, però el destí inevitable de la qual era perdre’s en assolir l’home el cim de la humanitat en les nostres “panxacontentes” democràcies occidentals d’avui, en les que a l’home ja no li queda cap altra activitat exelça per complir llevat d’aquesta: la de consumir i, està clar, la de produir per a poder seguir consumint de manera desenfrenada. El porc elevat a categoria suprema i model a seguir per a l’ésser humà: heus aquí l’últim i més avançat estadi de la humanitat, després del qual –com és òbvi– no pot haver-hi cap estadi ulterior per assolir, puix que l’home esdevingut “porc” ha perdut tot interès en el futur i no li queda més que gaudir de la seva buida i miserable felicitat.

Davant d’aquest nefast panorama, sols podem dir una cosa els filòsofs: Benvinguda sigui l’actual crisi del capitalisme i benvingudes siguin les constants i indignants retallades de drets socials a les que els governs plutòcrates que porten les regnes d’aquest model fracassat de societat estan permanentment sotmetent des de fa tres anys (suposadament per lluitar contra la crisi) al ja de per si raquític “estat del benestar”, perquè s’estan convertint en el millor aliat del pensament filosòfic a l’hora de despertar als individus del “somni dogmàtic” en el que havien estat visquent: el somni de creure que la ciència i la tècnica eren els únics instruments necessaris per a satisfer les necessitats vitals de les societats i les persones, i inclús els únics intruments per a satisfer les seves necessitats materials, cosa que la gent està començant a posar seriament en dubte davant la creixent pèrdua de credibilitat del nostre actual i “despòtic” sistema polític i davant la cada cop més agreujada degradació ecològica provocada pel nostre “ultraliberal” i aparentment immillorable sistema econòmic, aliats un i altre sistemes en el que confusament hem vingut denominant “socialdemocràcia”. Benvinguda sigui, doncs, la crisi de la socialdemocràcia, que té ben poc de democràcia i sí molt de despotisme il·lustrat (tot pel poble, però sense el poble!), que té ben poc de social i sí molt de capital. Benvinguda sigui la crisi de la nostra societat, perquè tota crisi és una oportunitat (això és, exactament, el que significa la paraula "crisi" en sentit etimològic) per fer examen de consciència i corregir els errors que ens mantenen estancats en una determinada fase evolutiva impedint-nos de seguir caminant cap endavant. I el primer error que ens cal corregir a tots nosaltres, com a societat civil, és sens dubte el de creure que podíem delegar la responsabilitat de defensar i garantir els nostres drets i la nostra llibertat a la classe política, com si la llibertat humana no consistís precisament en l’assumpció i l’exercici d’aquesta responsabilitat. Benvinguda sigui, en una paraula, la crisi del sistema capitalista perquè s’està convertint en el millor al·licient per a motivar a les persones a abandonar el seu malaltís passotisme polític i el seu frívol hedonisme consumista en favor de la construcció d’un món en el que regni la crítica, la solidaritat, el vitalisme, la intel·ligència i la llibertat.

El sentit i la utilitat del pensament reflexiu per a un món en decadència

Una de les preguntes que sovint hem de respondre aquells a qui ens agrada estudiar-la, i encara més si un n’ha fet o vol fer-ne d’ella la seva professió, és aquesta: «Filosofia… i això per a què serveix?» I sovint no ens hem de limitar a respondre a preguntes com aquestes, denotadores d’un frívol i manifest desconeixement d’allò relacionat amb la disciplina sobre la qual se’ns interroga, sinó que també hem de suportar comentaris pejoratius del tipus: «Ah, així que ets filòsof… deus tenir molt de temps lliure, doncs, per perdre'l miserablement reflexionant sobre preguntes absurdes que no duen enlloc i per buscar-li els cinc peus al gat de totes les coses sense arribar a cap solució concloent»; comentaris proferits per persones que, mostrant un igual desconeixement de la disciplina que el que mostren les que fan la primera pregunta, es distingeixen d’aquestes pel fet que sí creuen tenir-ne un coneixement, quan en realitat l’únic que tenen és una imatge deformada de la mateixa i, per tant, uns prejudicis que (en menor o major mesura) arriben generalment a exterioritzar-se en forma de despreci manifest. Aquestes són, en efecte, les dues reaccions més freqüents davant del fet sorprenent que avui dia, en el nostre món hipermodern, a algú pugui acudir-se-li dedicar temps i energia a una forma de coneixement que sembla més una relíquia de temps passats que no pas una promesa de futur i que, en qualsevol cas, no sembla pas que aporti res a l’hora de fer front a les urgències i les necessitats materials del dia a dia. Bé, almenys aquestes eren les dues reaccions més freqüents fins fa un parell o tres d’anys, quan gairebé tots ens pensavem ingènuament que vivíem en el millor dels móns possibles; un món amb més o menys petits defectes, sens dubte, però un món que, al cap i a la fi, funcionava la mar de bé i que semblava que havia de durar pels segles dels segles. Però vet aquí que, des de fa un parell o tres d’anys –des de l’esclat de l’actual crisi financera provocada per les anomenades hipoteques escombraria o hipoteques subprime (els efectes letals de la qual ben just estem avui dia encara començant a albirar)–, les dues reaccions esmentades envers el saber filosòfic estan començant a canviar a mesura que les persones van prenent consciència del miratge en el qual vivien instal·lades, miratge que els feia creure il·lusòriament en les bondats d’un món edificat sobre l’ús exclusiu del pensament positiu de les tecnociències de la naturalesa i també de la societat en detriment del pensament reflexiu característic de les ciències humanes. Al nostre còmode i aparentment fantàstic món hipermodern construït pel sistema capitalista se li estan esberlant els “fonaments”, i la gent começa a preguntar-se si aquests eren efectivament els pilars més adients sobre els quals haguéssim pogut assentar les nostres vides o si per ventura n’existeixen uns altres que puguin actualment salvar-nos els mobles i substituir –abans que sigui massa tard i s’esfondri la casa amb nosaltres a dintre– uns falsos fonaments amb peus de fang que avui –en ple segle XXI– han deixat al descobert la seva poca solidesa i han quedat finalment absolets.

Amb tot, encara hi ha malauradament una gran massa de la població que no s’adona (o no vol adonar-se) de la necessitat de canviar els fonaments de la nostra casa, i segueixen convençuts de viure en un món gairebé perfecte que, malgrat tot, té el petit defecte d’haver de passar per crisis periòdiques a fi de superar petits desajustos temporals, lubricar els engranatges i poder seguir funcionant. De tal manera que l’actual crisi econòmica és tan sols –segons ells– una d’aquestes crisis periòdiques, superada la qual el sistema podrà seguir rutllant igual abans. Vaja, com aquell qui es recupera d’un simple refredat. Així que, després de fer bondat durant una temporadeta, podrem tornar a gaudir d’un consumisme desenfrenat com el que ha caracteritzat a Occident les darreres dècades i que –com s’ha demostrat durant el darrer mig segle de “bonança” econòmica– és la necessària font de la riquesa, pau i benestar dels éssers humans. Lamentablement, aquesta ingènua creença només se sosté amb aquella candidesa infantil de qui pressuposa que els recursos del planeta són il·limitats i que, per tant, també ho pot ser la capacitat de consum de l’espècie humana. Quan aquesta pressuposició guia la conducta d’un nen petit s’anomena innocència; en canvi, quan la mateixa guia la conducta d’una persona adulta s’anomena inconsciència, insensatesa i irresponsabilitat. La crisi actual de les societats occidentals econòmicament i tecnològicament desenvolupades és justament el resultat d’aquest comportament inconscient, insensat i irresponsable que, en general, hem adoptat els éssers humans permetent que uns quants aprofitats ens venessin la moto d'un “món feliç” que, fet i fet, no és altra cosa que una espècie de paradís terrenal tan fantasiós com el paradís celestial amb el que durant segles han cregut il·lusòriament els nostres avantpassats encegats pel narcòtic de les diverses religions que s’han donat al llarg de la història, però amb la diferència que ara els venedors pels quals nosaltres ens hem deixat irresponsablement engalipar han estat els profetes d’un nou tipus de religió, una religió mundana i revestida de laïcitat que no és altra que la nostra prodigiosa i formidable Tecnociència, la qual ha constituït un món completament hedonista centrat en un frívol i superficial consumisme de masses i amparat per un pervers i descontrolat neoliberalisme econòmic que no és res més ni res menys que l’entronització i inclús la divinització del Mercat, una esfereïdora versió ultramoderna del mític monstre bíblic Leviatà i que avui dia exerceix la funció del Senyor Suprem en aquesta religió secular del sistema capitalista. Si recordem la pel·lícula Metròpolis del genial director alemany Fritz Lang, ens adonarem de la sorprenent similitud entre la figura del Moloch que allí s’hi representa i el nostre ultramodern Leviatà: així com aquell apareix amb el rostre d’un monstre temible capaç de devorar els homes-treballadors encarregats de fer funcionar la maquinària industrial que garanteix el bon funcionament de la metròpoli, així també el Mercat del capitalisme és una espècie de déu al qual cal fer sacrificis per guanyar-nos el seu favor i que, a fi de comptes, no és sinó un monstre que devora la humanitat dels individus tot convertint-los en mers productors-consumidors en competència mútua regits únicament pels valors de l’eficiència o la rendibilitat econòmica, per un cantó, i els valors de la diversió i el plaer, per l’altre, oblidant aspectes tan fonamentals en la vida humana com són el pensament crític, la solidaritat, la integritat ètica o la llibertat. Doncs bé, ara que –gràcies a la forta crisi econòmica que estem patint avui dia– aquesta fantasia pseudoreligiosa ha sortit com a tal finalment a la llum i ha posat al descobert la nostra inconsciència o insensatesa per haver-nos deixat ensarronar com als nens petits se’ls ensarrona amb contes de fades o contes de monstres, segons si se’ls vol adormir o espantar, hi ha un gran sector de la població occidental (aquell, òbviament, que menys afectat està sent de moment per la crisi) que es resisteix encara a admetre l’estafa humiliant de la que ha estat víctima i s’esforça per continuar creient en els ídols de la “religió” capitalista igual com ho fan aquells nens ja crescudets que –tot i veure amb els seus propis ulls als seus pares posant d’amagat i en plena nit els regals al menjador de casa– tracten desesperadament de seguir creient en l’existència dels fabulosos “reis mags” a fi de poder seguir així gaudint durant un temps més d’aquella feliç i despreocupada ingenuïtat infantil que, lamentablement, no poden evitar al mateix temps deixar enrere. Certament, també hi ha actualment un altre sector important de la població (un sector que va in creixendo i que –d’una forma més o menys vistosa– proclama als quatre vents la seva indignació envers els poders polítics i financers que dirigeixen el món, tan a nivell local com global) que admet haver estat víctima d’una estafa, però resulta que pretén culpar de la nostra conducta infantiloide a aquells que ens han volgut enganyar sense assumir la responsabilitat dels seus actes i sense adonar-se que això no fa res més que perpetuar-nos –com a societat civil– en una conducta indigna que ja va sent hora de que comencem a abandonar. Una cosa és la culpa d’aquell qui enganya deliberadament a les persones i les tracta com a objectes utilitzant-les per al seu propi benefici personal, i una altra cosa és la insensatesa amb la que les persones es poden deixar a vegades molt fàcilment enganyar. Quan uns “camells” regalen droga als nens petits a la sortida de l’escola fent-los creure que es tracta de simples caramels, aquí sens dubte només es pot parlar de la culpa d’aquells qui estafen i enganyen; però quan un adult consumeix lliurement tabac fins a convertir-se en addicte, no té massa sentit que després demandi a la companyia tabacalera per danys i perjudicis un cop li han diagnosticat càncer de pulmó; o, millor dit, sí que té sentit que ho faci, però denunciant també al govern per haver-ne permès la venta i, sobretot, assumint al mateix temps la responsabilitat última de la pròpia addicció, donat que ningú li va posar en cap moment una pistola al cap per obligar-lo a consumir aquest nefast i addictiu producte, i –encara menys– ningú l'obliga a buscar excuses que li permetin mantenir-se aferrat a una addicció que, si en un principi podia semblar inofensiva, al cap dels anys no ha deixat cap dubte de la seva insalubritat. Per això hi ha un petit sector de la societat molt més lúcid i coherent en el qual les persones, no solament es declaren indignades amb el comportament corrupte i aberrant dels poders fàctics que han guiat el món durant les darreres dècades i amb el que –enganyant al poble– ens han conduït de ple a la situació de crisi actual (per la qual cosa exigeixen que es faci justícia i que els culpables de la crisi siguin jutjats i castigats), sinó que, a més, defugen el victimisme i assumeixen la seva part de responsabilitat de la situació per haver-se deixat enganyar de manera massa fàcil tot comprometent-se a fer alguna cosa per evitar que una situació com aquesta pugui més endavant repetir-se una altra vegada. En definitiva, aquests autèntics “indignats” no es limiten a queixar-se i lamentar-se per la corrupció generalitzada que actualment ens governa, sinó que es comprometen a combatre-la fins a erradicar-la i a adoptar una actitud atenta i vigilant per garantir la defensa dels seus drets i llibertats fins a aconseguir que aquests siguin de nou respectats pels poders públics i que, en la mesura del possible, no seran en el futur –un cop més– ignorats i trepitjats.

«Per a què serveix la Filosofia?» Curiosament, des de fa un parell o tres d’anys cada cop és menys necessari haver de donar resposta a aquesta pregunta, perquè cada cop hi ha més gent que intueix espontàniament la seva resposta tan bon punt s’adona de la necessitat que li creix per dintre de recórrer a la seva pròpia capacitat reflexiva amb la finalitat de reconsiderar el món que l’envolta i desfer totes les mentides que actualment els homes i dones prenem per veritats. En aquest sentit, si abans la gent se sorprenia del fet que algú pogués dedicar la seva vida a la Filosofia, darrerament cada cop hi ha més gent que se sorprèn del fet que poguem viure en un món que margina completament el saber filosòfic així com els sabers humanístics en general, tenint en compte que és justament aquest àmbit de coneixement –l’humanístic– aquell que garanteix l’autonomia de pensament de les persones i, per tant, la seva llibertat a l'hora d'actuar. «És que per casualitat hi ha algú a qui no interessa que les persones pensin?» Aquesta és -en comptes d'aquella- la pregunta que cada cop més gent comença a posar sobre la taula en els nostres dies, amb el terrible pressentiment que la resposta a la mateixa implicarà posar al descobert quelcom molt i molt desagradable com ho és el fet de viure en un món fictici en el que els individus són controlats fent ús de la manipulació mediàtica i que, en qualsevol cas, està molt lluny d'allò que ens han volgut vendre (i em temo molt que, fent un ús més o menys matusser del sublim art de la demagògia, efectivament ens han venut) com “el món de la llibertat”. A començaments del segle passat, l’historiador alemany Oswald Spangler treia a la llum la incòmode idea de que la civilització occidental, lluny d’estar passant per una vigorosa etapa de floriment i creativitat, es troba més aviat en la seva etapa final, és a dir, en plena fase de decadència; i per això va publicar el seu llibre amb aquest polèmic i impactant títol: La decadència d’Occident. Potser algú podrà preguntar-se ara: «A qui se li acut parlar de “decadència” donat l’esplendorós progrés tecnològic i científic de la nostra cultura, sobretot quan aquest progrés es tradueix en un formidable benestar social dels seus ciutadans? És cert que estem en crisi i que ara mateix estem passant per un moment bastant complicat, però també ho és que les condicions de vida de les nostres societats han millorat d'una forma espectacular en molt poc temps gràcies a la ciència i tècnica modernes i a l'economia de mercat, i que -igual com ha succeït en les crisis passades del capitalisme- també aquest cop aconseguirem deixar-la enrere per continuar avançant en la "societat del benestar"». De fet, una reacció molt similar a aquesta és la que el llibre de Spangler va provocar entre els seus contemporanis, perquè no hi ha cap persona ni cap cultura a qui li agradi pensar en el seu final. Ara bé, la incapacitat d'una persona o d'una societat de pensar en coses desagradables és precisament un símptoma de la seva debilitat, de manera que podríem respondre a aquells que se sorprenen pel fet que a algú pugui tenir la impertinent ocurrència de dibuixar aquesta mena de plantejaments sumament desagradables dient-li, per exemple: «Precisament per això –perquè el "benestar" adormeix la capacitat crítica de les persones– és que podem parlar d'un estat social de decadència, en tant que aquella capacitat crítica és la deu d’on brolla la seva llibertat i la seva avui dia atrofiada creativitat». I el menyspreu de la societat envers l’activitat filosòfica no seria sinó el símptoma més clarivident d’aquesta situació actual de precarietat vital i intel·lectual dels éssers humans. De la mateixa manera que la decadència i fi de l’Imperi Romà va tenir lloc enmig de la seva riquesa i l’elevat benestar dels seus habitants, sent el resultat del seu inqüestionable èxit expansiu i colonitzador enfront de totes les altres cultures i civilitzacions del planeta, així mateix en els nostres dies podríem estar experimentant sense adonar-nos la decadència i fi de l’Imperi Capitalista Occidental, des del moment en què aquest imperi va aconseguir exterminar qualsevol enemic ideològic que pogués enfrontar-se-li i va deixar els éssers humans sense la sempre saludablement regeneradora necessitat vital de pensar. Així doncs, seria bo tornar a reconsiderar aquesta incòmode idea en la conjuntura de crisi actual, que està lluny de ser una crisi merament econòmica –com ens volen fer creure– sinó que és més aviat una preocupant crisi civilitzatòria que posa entre uns grans interrogants el conjunt de tota la cultura occidental. A menys, és clar, que siguem d’aquells que prefereixen acontentar-se amb els sons agradables de les mentides que ens venen els polítics i els mitjans de comunicació de masses sobre les properes èpoques de "recuperació" econòmica, de nou "creixement" i de nova "prosperitat". I és que una veritat (o sigui, el descobriment d'una falsedat, perquè no hi ha veritats de cap altre tipus), no pel fet de ser incòmode i ignorada, deixarà de ser menys veritat; ni una mentida, pel fet de ser més agradable i constantment repetida, podrà transformar-se en quelcom real. Potser comença a ser hora, en fi, que deixem els contes de fades pels infants i, omplint-nos de valentia, decidim enfrontar-nos cara a cara amb la dura i crua realitat.

D’addiccions i sanacions, de servituds i alliberaments: la importància de la consciència i de la voluntat per al progrés i el floriment de l’home

M’agradaria començar aquest blog citant unes lúcides paraules de Naomi Klein (activista antiglobalització mundialment reconeguda), perquè considero que amb elles se’ns fa una de les més clarividents descripcions del nostre sistema de producció i consum capitalista, tan lloat per alguns i tan detestat per d’altres, però que en tot cas ha estat acceptat en les darreres dàcades pel comú de la gent com el millor o inclús l’únic sistema possible sense qüestionar en cap moment la seva efectiva viabilitat. Fins i tot ara –en plena crisi sistèmica d’aquest món global construït al llarg de molts anys, i mitjançant l’ús de la força, per part de les societats occidentals capitalistes– costa molt trobar persones que siguin capaces de posar entre interrogants aquest sistema de producció i consum, llevat d’aquelles que ja el qüestionaven abans d’esclatar la darrera i actual crisi econòmica i que ara tenen molts més arguments encara per qüestionar-lo o inclús per mostrar directament envers ell el seu més profund rebuig. Fins i tot ara –davant d’onades d’indignació planetàries com les que hem començat a presenciar a casa nostra des del passat 15 de maig, i que avui (sis mesos després) hem pogut comprovar que no paren de crèixer– una gran part de la ciutadania continua responent de la mateixa manera en què han respost sempre davant del cúmul d’arguments que se li ofereixen per adonar-se de la necessitat de canviar de model politicoeconòmic i transitar cap a un tipus de societat diferent, i diuen: «Sí, sí, tot això que afirmeu sobre la corrupció o sobre la injustícia inherent al sistema capitalista és completament cert, però també ho és que no hi ha ara mateix cap possible alternativa; o, al menys, cap que millori els avantatges del model vigent». Doncs bé, abans de parlar sobre avantatges i alternatives, sobre corrupcions i sobre injustícies, voldria simplement reproduir aquí –al començament d’aquesta meva personal aventura internàutica– les paraules a les que m’he refererit fa uns moments i amb les que he dit que desitjava encetar aquest espai de reflexió filosòfica sobre el nostre present obert a totes les persones que estiguin cansades de tenir la sensació d’estar visquent en “el dia de la marmota”, o sigui, aquell dia que es repeteix una vegada i una altra sense que canviïn les coses i que, quan sembla que hi ha la possibilitat o inclús la probabilitat de que les coses canviïn, apareix una mena de “mà invisible” que s’encarrega de fer que tot continuï igual, malgrat l’aparença de canvis i de moviment constant en el que la major part de la gent creu viure. En fi, aquestes són les paraules que penso que millor caracteritzen el nostre actual sistema capitalista, o sigui, el capitalisme en la versió hedonista que ens ha portat fins aquí: «Aquest model econòmic no té la capacitat de pensar racionalment. Pensa com un drogoaddicte: “¿D’on puc treure la pròxima dosi?”. No aprèn sàviament. El més natural i sensat si es comet un error és corregir-lo a la següent ocasió, però el drogoaddicte es troba fatal i diu: “En vull més!”. I, per desgràcia, tenim un model econòmic que pensa com un addicte al crack.»

A partir d’aquesta sintètica però magnífica descripció de la nostra època, em pregunto jo: com podria curar-se un món malalt que està enganxat a l’especulació financera i al banal consumisme? Al meu parer, solament hi ha una única manera: contrarrestant les seves dosis mortalment alienadores de consum desenfrenat amb petites dosis alliberadores de filosofia rebel, a fi que cadascú pugui administrar-se-les a la seva manera i pugui alliberar-se mica en mica –i sempre que ho desitgi– de la seva malaltissa addicció. Perquè (i això cal tenir-ho molt clar) serà únicament la voluntat que un tingui de desenganxar-se d’allò que resulti tòxic al seu esperit i al seu organisme la que li permetrà finalment de fer-ho. Ningú no pot alliberar a ningú en contra de la seva voluntat. L’esclau ha de ser conscient de la seva condició d’esclau abans de prendre la determinació de trencar les fèrries cadenes amb què estigui lligat i acabar amb la seva servitud alienadora. De la mateixa manera, cap malalt major d’edat i en ple ús de les seves facultats mentals no pot ser curat sense el seu consentiment i la ferma voluntat de curar-se; podrà posar-se, és clar, a la seva disposició la medicina, però només el propi malalt té la potestat d’administrar-se-la i cap metge no ho podrà fer per ell. En definitiva, ningú no pot erigir-se amb la figura de salvador dels altres, sinó que cadascú ha de ser l’alliberador i el sanador de si mateix; amb el benentès que l’acte de sanar-se i d’alliberar-se un mateix ja predisposa als altres a seguir-lo a fi de poder gaudir de les mateixes salut i llibertat que aquest hagi aconseguit assolir. I això és així perquè, si bé tots els homes i dones naixem sans i lliures, són poques aquelles persones que tenen la voluntat de mantenir, assegurar o recuperar aquestes seves originàries salut i llibertat rebel·lant-se contra tot allò o tots aquells que d’una o altra manera han contribuït a aniquilar-les; malauradament, la ignorància o la comoditat són per a la major part dels individus un bé molt més preuat que la seva salut o la seva llibertat. Òbviament, no és aquest el blog més indicat per a ells, sinó que jo em dirigeixo als homes i dones que són capaços d’indignar-se davant de la injustícia i la perversitat d’un món que s’ha constituït de la millor manera per aconseguir anorrear –sota l’aparença de la més absoluta normalitat democràtica– allò més essencial de la condició humana i que no és altra cosa que la intel·ligència, font de tota possible prosperitat i de tot autèntic progrés de l’home, font del seu vigor i del seu benestar psicofísic així com de la seva autosuficiència o autonomia personal. Ara bé, la indignació és una emoció merament reactiva i, per tant, genera desànim i frustració si no es transforma en accions positives que permetin modificar d’alguna manera la realitat establerta. Aquest bloc no es dirigeix, per tant, a aquells i aquelles que simplement en algun moment han experimentat d’una o altra forma la capacitat d’indignar-se, sinó que –d’entre totes aquestes persones– es dirigeix només a aquelles que estan decidides a rebelar-se contra el món en el que viuen amb la finalitat de construir una realitat diferent, una realitat més sana i més lliure en la que l’economia estigui al servei dels homes i les dones en comptes de ser –com ara– a l’inrevés. Espero, modestament, poder ajudar-les en aquesta necessària i noble tasca de des-construcció humana; o, com a mínim, poder proporcionar-los unes petites i necessàries dosis de filosofia alliberadora per mitjà de les quals puguin resistir els embats –en forma de “pensament únic”– d’una ideologia capitalista perversa, insalubre, alienadora i completament contraproduent. I a tots els altres (els eternament contents i plenament adaptats al sistema o els inadaptats descontents que voldrien viure en un altre classe de món però que no fan res per canviar el món en el que viuen) els recomano que continuin navegant per la xarxa a la recerca d’informacions molt més profitoses en funció dels seus respectius interessos (viure en la feliç ignorància o en la mera i frustrant indignació), ja que llegint-me a mi no faran altra cosa que malgastar el seu temps i la seva valuosa energia en quelcom que no els servirà absolutament per a res. Si bé, en el fons, continuaran aquestes persones (de manera inconscient unes, de manera conscient i resignada les altres) depositant el seu temps i la seva energia, no al servei de si mateixes, sinó al servei d’un sistema injust i pervers que –per si això fos poc– avui dia ha perdut ja tota raó de ser.

Així doncs: visqui l’home sa i autènticament lliure! O, el que és el mateix: visqui l’home rebel!!!