dijous, 12 d’octubre de 2017

El moment de la dignitat col.lectiva es diu DUI, i cal fer-la en aquests moments !!*!!


Som molts els catalans i les catalanes independentistes que ens vam quedar completament decebuts el passat dimarts veient com el president Puigdemont suspenia una Declaració d'Independència que en realitat no havia fet. Ja s'havia avançat que el govern de Junts x Sí optaria, amb el suport de la CUP, per seguir la via eslovena, consistent en fer una declaració solemne d'independència davant de tots els mitjans d'arreu del món i a continuació suspendre'n els seus efectes durant un període breu per tal d'afavorir el diàleg i la negociació amb l'estat matriu del qual hem decidit independitzar-nos. Els que fa molt de temps que esperàvem l'arribada d'aquest moment ja havíem assumit per tant que aquesta seria la via escollida per fer la independència, però cap de nosaltres posava en dubte que hi hauria una Declaració efectiva d'Independència, en primer lloc perquè se'ns havia assegurat que així seria i en segon lloc perquè és el que estava previst per la Llei de Transitorietat Jurídica que el mes passat es va aprovar al Parlament. Per això els nostres ulls i els nostres oïdes no podien donar crèdit al que veien i sentien quan en comptes de fer la DUI i suspendre'n els efectes el que es va fer va ser aplaçar-la sense arribar-la a fer. La doble reacció d'eufòria i decepció dels centenars de persones congregades al Passeig Lluís Companys per seguir en directe aquest moment històric ha estat motiu de burla de tots els mitjans españolistes, i un cop més els hem donat motius per alimentar el seu discurs segons el qual no tenim els "pebrots" de dur a la pràctica allò que diem que estem decidits a fer.

Doncs bé, com deia al començament d'aquesta entrada, som molts els catalans i les catalanes independentistes que ens vam quedar completament decebuts en veure com, una vegada més, no es complien les promeses i les expectatives que els nostres dirigents polítics havien generat abans de convocar-nos a les urnes. Lògicament, sempre hi ha els optimistes que intenten animar a la colla independentista per tal d'evitar que caiguin en depressió profunda en veure una vegada rere l'altre com es juga amb els seus sentiments i s'usa la independència de Catalunya com una pastanaga que mai no arriba, i els optimistes ens diuen que no és cert que la independència sigui només una pastanaga, perquè ja la tenim a tocar i només ens cal esperar l'oportunitat definitiva. Però, senyors, aquest discurs que potser ha sigut vàlid durant els darrers 7 anys ja no es pot sostenir per més temps, perquè tots els anys que portem de "processisme" ens han portat fins aquí: fins aquest moment decisiu en que ens toca plantar-nos i fer una solemne Declaració d'Independència. O sigui, la DUI que el M.H. President havia de fer aquest dimarts i que finalment, a última hora, va decidir no fer.

Alguns amics em diuen que no em desanimi i que confiï plenament amb els nostres representants, perquè hem de pensar que saben el que es fan i que en el moment oportú ho faran possible. Davant d'aquesta confiança cega en el nostre govern jo he de dir el següent: les úniques persones en qui confio són els més de dos milions que hem impulsat aquest moviment des de l'any 2010 fins avui, tots els qui hem anat manifestant-nos any rere any des d'aleshores i tots els qui vam anar a votar el 14N, el 27S i l'1O amb l'objectiu final d'arribar al precís moment de la Declaració d'Independència que hauria d'haver-se produït el passat dimarts 10O al Parlament de Catalunya  i que inexplicablement no va tenir lloc. Això, en efecte, és inexplicable per a molts de nosaltres i només dos dies després d'haver decidit aplaçar fer la DUI s'ha vist que no ha servit absolutament per a res. Perquè, vist el més que previsible immobilisme de tot l'aparell de l'Estat español i el suport que aquest rep per part de la UE, difícilment algú em podrà convèncer que va servir d'alguna cosa no declarar la independència en el moment que tocava, i en canvi crec que puc afirmar que avui estem igual o pitjor que el dimarts.


Jo em pregunto: A algú li sorprèn que els catalans no trobem suport a Europa? La UE és un club d'estats, i cap d'ells vol trobar-se amb el mateix marró en el que es troba l'Estat Español ara mateix. Si cap dels països europeus no ens van ajudar durant la Guerra Civil i en cap moment de la posterior dictadura, qui podia tenir esperances en que ens ajudarien ara en la nostra voluntat de convertir-nos en estat independent? Per tal que hi hagi la més petita possibilitat que algú ens recolzi i reconegui la legitimitat del nostre objectiu, primer hem de demostrar que és realment això el que volem els catalans i les catalanes, i l'única forma de demostrar-ho és atrevint-se a fer-ho efectiu encara que inicialment no tinguem cap reconeixement. És a dir, cal que primer ens declararem un Estat independent d'España, i només després, quan ja comencem a tenir algun tipus de reconeixement internacional a fora d'Europa, hi haurà la possibilitat que els altres països europeus també ens reconeguin en algún moment. Sense donar aquest pas no hi ha cap possibilitat de constituir-se com a tal perquè els altres estats faran el possible perquè no t'independitzis. Aquest punt ja estava clar el dimarts, i per això és completament inexplicable que no es dugués a la pràctica la DUI, a no ser que realment no la volguessin fer. És la única explicació que jo hi trobo, però encara són a temps de demostrar que estic equivocat i que només va ser una errada tàctica que ara tractaran de corregir.

Els nostres representants polítics tenen l'obligació de donar compliment al mandat democràtic recollit a les urnes el passat 1O. No n'hi ha prou amb dir que "assumeixes el mandat democràtic", sinó que cal donar-li un efectiu compliment. I això és el que encara no ha fet el nostre govern. Som molts els que pensem que entre els membres del nostre govern n'hi ha alguns (si no tots) que no volen ni han volgut mai declarar la independència de Catalunya, que tot aquest Procés no ha estat més que un farol per forçar a l'Estat Español a negociar un nou encaix de Catalunya a dintre d'España. Així ho vam sentir quan, després de les eleccions plebiscitàries de 2015, es va renunciar a complir amb el programa electoral amb el pretext que no havíem aconseguit el 50+1% de vots favorables a la independència, la qual cosa era i segueix sent completament fals. Aquelles eleccions plebiscitàries van ser el referèndum d'autodeterminació que havia de servir per iniciar el procés constituent, i en comptes d'això van servir només per allargar dos anys més el Procés convocant un nou referèndum que, ara sí, havia de ser la votació definitiva per fer la DUI i iniciar el procés constituent de la nova República Catalana. Doncs bé, després de guanyar també el nou i definitiu referèndum ens trobem decebuts novament veient com tampoc ara no s'ha fet la DUI amb el pretext de donar una nova oportunitat al "diàleg" amb el govern español, el qual per la seva banda ja ha tornat a mostrar per enèssima vegada que no té cap voluntat de diàleg iniciant els tràmits per aplicar l'article 155 de la "Sagrada Constitución" española i suspendre l'autogovern de Catalunya encarnat en la Generalitat. Jo crec que aquesta manca de voluntat polìtica per part de tot l'aparell repressor de l'Estat Español ja estava més que clara aquest dimarts i que per tant no hi havia cap necessitat d'aplaçar la DUI. És més, sóc de l'opinió que aquest diàleg que s'ha volgut afavorir amb el gest de cortesia del dimarts no hi ha cap possibilitat de que es produeixi abans d'haver-nos declarat com un estat independent. Tot els analistes pro-independència li estaven dient això al President Puigdemont, i malgrat tot ell va optar per fer el gest de cortesia davant una UE que no solament no l'ha assumit per posicionar-se com a mediador en el conflicte, sinó que s'ha situat clarament i de manera descarada al costat de Mariano Rajoy. Davant d'aquesta nova decepció, crec que estic en el meu dret a tornar a posar en dubte la sinceritat dels nostres representants polítics quan diuen voler conduir-nos fins a la "terra promesa" de la independència i, al mateix temps, sempre troben pretextos, per no arribar-hi mai. Jo confio en els més de dos milions de persones de bona fe que han impulsat el procés i ens han portat fins aquí, però no tinc perquè creure cegament en els nostres representants si crec que ens estan defraudant vilment. 

En tot cas, els nostres representants ara tenen l'oportunitat de demostrar que no han estat jugant amb tots nosaltres i que sí estan disposats a complir amb el mandat democràtic que han rebut de les urnes, anteposant els interessos del poble i del país que governen per sobre dels interessos de classe que dirigeix tota aquesta gran farsa política que anomenem "Unió Europea". España sempre ha estat i serà un estat autoritari, si algú tenia l'expectativa de poder negociar alguna cosa amb el govern español ha estat realment ingenu. I Europa sempre ha recolzat l'autoritarisme de l'Estat Español en la mesura que està al servei d'unes elits molt concretes. Si volem fer la revolució l'haurem de fer prescindint de la UE, però primer hem de decidir encara si volem fer la revolució o no. I en especial els nostres polítics, que em temo que no hi estan disposats. Perquè d'això va la independència, de provocar un autèntic terratrèmol a dins d'España i Europa, i alguns encara no se n'han adonat que no es tracta només de canviar la història d'España sinó de canviar la història del tot el vell continent. Per tant, si la UE no reconeix els nostres drets com a poble no hi tenim res a fer aquí. Independitzem-nos alhora d'España i de la UE per ser un país vertaderament lliure, aquesta és l'única i a la vegada la gran oportunitat que tenim ara mateix.

Aquest dimarts passat el president Puigdemont va sucumbir a les pressions arribades des de l'estament europeu per no fer la DUI i obrir una oportunitat al diàleg amb el govern de Rajoy. Molt bé, ja està fet. Però ja hem vist la resposta de l'Estat español i ja hem vist de part de qui està la UE. Tots aquests precs de diàleg no han estat res més que una trampa per fer-nos aplaçar la DUI i, a continuació, demanar-nos la rendició incondicional dels catalans independentistes i la nostra submissió a l'ordenament constitucional español, un ordenament jurídic il.legítim que es va aprovar sota la coacció de les pistoles i que a dia d'avui la major part de la població ni tan sols ha votat ni reconeix com a seu. Així doncs, ara és el moment de donar compliment a la voluntat democràtica del poble català declarant la independència de Catalunya i posant fi al Procés per donar el tret de sortida a la construcció de la nova república. Si els nostres representants no fan aquest pas ara demostraran que mai no han volgut fer-lo perquè ja no hi ha més excuses per posar, i serà la fi de tot el moviment independentista juntament amb la "revolució dels somriures" que aquest moviment pretenia encarnar. No els critico i els vull donar el meu darrer vot de confiança, però si ara no fan el que és precís i necessari fer ja no els la donaré mai més. 



Sempre ho he dit: hi haurà un moment en que serà necessari dir "Prou!" i plantar-nos com a poble. El poble de Catalunya ja ho ha fet anant a votar de forma massiva el passat 1O i defensant les urnes de la repressió policial posant en risc la seva pròpia integritat física. Ara és necessari que aquest gest de dignitat col.lectiva quedi plasmat institucionalment anteposant els interressos del nostre poble a la voluntat d'entendre's amb aquells que no solament no volen entendre'ns, sinó que ens maltracten i vilipendien treient rèdit polìtic de l'odi que desprenen contra nosaltres. Ningú ens respectarà fins que no ens respectem a nosaltres mateixos com a poble, i l'única forma de mostrar aquest auto-respecte a la resta del món és declarar-nos com un estat sobirà i independent. El passat 1O ens vam guanyar sobradament aquesta independència, però ningú no ens la donarà ni reconeixerà si no ens la prenem nosaltres mateixos primer pel nostre compte. Aquesta és, doncs, l'única pressió a la que haurien de sotmetres els nostres representant en aquests moments de la història, la pressió de no decebre a tot el seu poble.

És ara o mai, perquè no tornarem a tenir cap altra ni millor oportunitat que aquesta.

Declari la independència, President !!*!!


diumenge, 8 d’octubre de 2017

El diàleg és quelcom indispensable en tota societat democràtica, i la sobirania també

Una setmana després de la celebració del referèndum d'autodeterminació de Catalunya del passat 1-O, guanyat amb un 90% a favor del SÍ i un 43% de participació (descomptats els més de 700.000 vots segrestats pels cossos policials españols), hem sentit nombroses peticions de mediació i d'una sortida negociada al conflicte. Ahir es van manifestar centenars de persones vestides de blanc demanant-lo, però també hi ha diverses propostes de mediació per part de col.lectius de diferents àmbits. La darrera de la que he tingut notícia és la d'uns professors de Filosofia de diferents universitats catalanes.

http://www.valors.org/els-filosofs-es-posicionen-sobre-la-situacio-a-catalunya/

Davant d'aquestes proclames fetes a l'aire en favor del diàleg, i davant d'aquesta iniciativa darrera de professors del meu gremi en particular, voldria manifestar el següent:

Està molt bé la crida al "diàleg", però tots ja som grandets i sabem perfectament qui és que no vol ni ha volgut mai parlar en aquest conflicte. I també sabem que no ho voldrà fer mai a no ser que es vegi forçat a fer-ho. Per a poder parlar caldria que l'Estat español reconegués al govern català com a representant d'un subjete polític que és el poble de Catalunya, i això no passarà mai. I no és només el PP qui no reconeix e poble català com a subjecte sobirà, sinó que és la major part de partits de l'oposició a las Cortes españolas qui tampoc el reconeix. Per tant, no és un problema del partit que governa ara mateix España sinó de tot l'aparell d'un Estat centralista, decadent i repressor que es nega a dialogar i fer cap tipus de concessió per mirar de trobar una sortida pacífica i negociada als conflictes. Això vol dir que l'única forma d'aconseguir el diàleg és fent la Declaració d'Independència aquest proper dimarts al Parlament de Catalunya, perquè abans de fer aquest pas mai ningú no ens escoltarà ni a dins ni a fora d'España.

foto de Albert Balaguer.

Jo he fet aquesta setmana classes de mediació als meus alumnes de Filosofia aprofitant, precisament, l'ambient de conflicte que estem visquent en el moment actual, que per altra banda és l'ambient habitual i desitjable en tota societat democràtica sempre i quan hi hagi el compromís previ de resoldre les diferències pacífica i enraonadament. A la classe m'he situat en una posició neutra i he demanat als alumnes que fessin el mateix per ajudar a desencallar el conflicte, com si ens haguessin sol.licitat a nosaltres complir la funció de mediar entre les dues parts enfrontades. Hem reflexionat sobre el diferent concepte de democràcia que utilitza cada part i hem hem aconseguit formular una tercera definició alternativa que permetés reconciliar a les altres dues. I a partir d'aquí hem arribat a la conclusió que la solució més raonable al conflicte, que implicaria una concessió per les dues parts, seria la de fer un referèndum d'autodeterminació legal i acordat: això, en efecte, suposaria la renúncia del govern català a fer la DUI i la renúncia del l'Estat español a utilitzar la llei com una camisa de força que nega el dret dels catalans a decidir el seu futur. O sigui, que si els nostres representants polítics necessiten mediació els meus alumnes de 4rt d'ESO i 1r de Batx ja estan preparats per exercir com a tals i desencallar el conflicte. No es requereixen uns mediadors gaire més qualificats si al mateix temps hi ha la voluntat política de trobar una solució pacífica per part de les dues parts implicades. El problema és que aquesta part només la mostra una sola de les parts, i és completament absent per part de l'altra com ho ha estat sempre. En efecte, desde el mateix diumenge passat, el president de Catalunya Carles Puigdemont ja ha manifestat en diverses ocasions la seva disposició a sotmetre's a un procés de mediació; i, a la inversa, el president del govern español ha deixat clara la seva negativa a fer-ho. I no només el president, sinó també ho ha fet el monarca, el qual precisament se suposava que servia per cumplir amb aquest paper de mediador entre els diferents pobles de l'Estat. Així doncs, deixem de fer proclames estèrils i vàcues al diàleg quan ja tothom té clar qui és que no es vol asseure a parlar. Podem dir-ho de la forma que volguem i considerem més oportuna, mentre que no ens fem trampes al solitari. I les proclames vàcues al diàleg podem ser una trampa quan una part és qui disposa de tota la força policial i judicial i l'altra part ni tan sols és reconeguda com a legítim interlocutor sobirà.

foto de Albert Balaguer.

Per altra banda, cal notar que ésser filòsof no vol dir estar lliure d'ideologia i no prendre partit. I després de veure alguns dels noms que donen suport a aquest manifest "intel.lectual" tinc la impresió que hi ha de tot menys neutralitat. Una cosa és fer de mediador i una altra cosa molt diferent és proposar una taula de mediació amb l'objectiu de fer descarrilar un procés que ha durat molts anys i que amb tota la legitimitat del món ja ha arribat al seu punt final. Els que proposen la mediació saben perfectament que no és possible dur-la a terme si les dues parts implicades no reconeixen que hi ha un conflicte i accepten a l'altre com a legítim interlocutor. Per tant, saben que aquesta mediació és impossible si el govern español no demana disculpes per la violència exercida contra els ciutadans catalans, es compromet a no tornar a exercir-la i retira totes les causes judicials q té obertes contra càrrecs polítics catalans. I com q saben q això no passarà abans de declarar la independència, proposar mediació en aquest moment és una forma clara de prendre partit amb l'objectiu final de convèncer a Puigdemont q no faci la DUI, que és curiosament l'única acció q podria fer possible la mediació. No sé si algú creu que no estic utilitzant la forma més adient de dir les coses com a filòsof, però jo crec que precisament els filòsofs les hem de saber dir pel seu nom.

T'insulten, et maltracten, vulneren els teus drets, t'apallicen, i quan finalment decideixes fer les maletes per marxar aquells que fins ara s'ho havien quedat mirant et diuen que no està bé marxar sense dialogar. Genial!

foto de Albert Balaguer.

Pel que fa a aquells que desitjeu la independència i ara que ja l'hem guanyada us comencen a tremolar les cames escoltant aquells que mai no l'han desitjada i que us volen fer creure que proclamar-la en aquests moments seria un "error monumental", dir-vos que no hi ha res pitjor que quedar-nos com estem, i tots sabem què implicaria això. Per tant, si hi hagués aquesta possibilitat, aquesta opció no seria acceptable. Però el que passa és que no hi és aquesta opció perquè l'únic que tenim al davant és un estat demagògic, autoritari i repressor que no vol cedir ni un mil.límetre i que es creu amb el dret d'intervenir les nostres finances i apalliçar a la nostra gent. L'autonomia de Catalunya ja ha estat fàcticament intervinguda i no tenim, per tant, res a perdre declarant la independència. Sí que tenim, en canvi, molt a guanyar. I per últim, el referèndum de l'1-O es va presentar com a vinculant, de manera que seria una traïció al poble imperdonable per part del nostre govern si ara no apliqués els resultats, ja que ha rebut un mandat democràtic clar per fer-ho. 

https://www.vilaweb.cat/noticies/vols-dialeg-aposta-per-la-dui/

Com ja he dit, l'única forma possible i acceptable d'aturar la DUI seria que l'estat español acceptés a negociar un referèndum acordat amb el compromís explícit d'eliminar totes les causes judicials que actualment tenen obertes contra els nostres responsables polítics, i això és fer volar coloms perquè no hi ha el més mínim indici de que pugui passar una cosa així, ans el contrari. En consequència, no fer la DUI ara no només suposaria una rendició absurda i imperdonable de Catalunya quan ja tenim la independència a tocar, sinó que a més ens condemnaria a un futur sense esperança, un futur de decadència marcat pels tribunals i una repressió brutal. 


foto de Albert Balaguer.

Que no us tremolin les cames ara que estem apunt d'aconseguir-ho, perquè només depèn de nosaltres o bé que ens enfonsem en aquest abisme de la independència que ens genera vertígen o bé que comencem a volar !!*!!